El Racó, tertúlia d’història núm. 409 (Mataró Ràdio: 3/5/2018): Pere Pubill Calaf, Peret.

El fragment d’avui és un text d’Antoni Maria Badia i Margarit  publicat a «Pompeu Fabra, entre el país i la llengua»,  Pompeu Fabra. Obres completes, Vol. I, Gramàtiques de 1891, 1898, 1912.  Mir, Jordi; Solà, Joan (eds.) Barcelona: IEC, 2005, p. 23.

Quan Pompeu Fabra, nat el 1868, obre els ulls al món que el rodeja i que ell sent com a propi, i, quan, sense trigar gaire, s’hi integra amb sentit de responsabilitat, fa una constatació que l’aleshores encara inexistent sociolingüística no faria sinó confirmar, un segle més tard, amb un doble diagnòstic: a) la llengua catalana era viva i tenia bona complexió, ni més ni menys que les seves germanes, les altres llengües romàniques; b) ben mirat, però, tenia la cara bruta i se li obstruïen els accessos tant al nivell alt d’expressió (llengua escrita, acadèmica, de predicació, etc.), com al nivell corrent (ensenyament, mitjans de comunicació, etc.), i aquí sí que es diferenciava de la majoria de les altres llengües germanes. Com podria guarir-se la llengua malalta? Objectivament, la resposta sembla d’un joc de criatures: rentant-li la cara i obrint-li els accessos barrats. Així de fàcil. En la pràctica, emperò, les coses no ho foren tant, de fàcils.

Antoni Maria Badia i Margarit