Per Josep Xaubet i Vilanova

Article publicat a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal. núm.86, abril-maig-juny . Grup d’Història del Casal, Mataró 2008, p.2-8. Acompanyat de material gràfic i quadres estadístics omesos en aquesta edició.

Prop de la mitjanit de dissabte 3 de desembre de 1938, es destacà un hidroavió Heinkel He59 d’un grup de l’AufklärungsstaffelSee AS/88 de la Legió Cóndor alemanya que resseguia la costa procedent de Barcelona. En arribar a la vertical del nucli urbà de Mataró, l’hidroavió deixà anar una quinzena de bombes d’entre 50 i 100 quilos que impactaren sobre els edificis dels verals de l’estació de tren. Foren afectades algunes cases particulars, la serradora d’Esteve Mach del carrer de Lepant número 18; les indústries tèxtils Filatures Vinyes i Sangle i la fàbrica de gènere de punt Viladevall, totes dues del carrer sant Agustí, números 62 i 59, respectivament; i l’estació de ferrocarril. En explotar les bombes d’aproximadament una tona d’explosius ensorraren part de les edificacions esmentades que provocaren vuit ferits.

El cap de l’AS/88 era el comandant Martin Harlinghausen, qui durant la guerra freda, allà pels anys 1970, fou tinent general de l’OTAN. El Heinkel He59B-2, anomenat “Sabatetes” pels grans flotadors que duia, era un hidroavió biplà bimotor model 1935, transportava fins a 1.000 kg de bombes, anava armat amb dues metralladores mòbils i un canó de 20 mm en el morro per atacar al terra. Com veiem era un avió moderníssim i molt ben armat, una terrible màquina de guerra.

Una dels ferits en aquest bombardeig fou la noia de 19 anys Paquita Pla Bosc, amb domicili al carrer Campeny, 19, que fou rescatada d’entre les runes amb la cama esquerra tan mal ferida que li hagué de ser amputada. Pel testimoni del tinent Fermí Segarra, qui explica que en un bombardeig tragué una noia a qui quasi li penjava una cama, creiem que es refereix a aquest esdeveniment i a aquesta persona.

Aquest del dia 3 de desembre no va ser el primer, ni el darrer bombardeig que patí la ciutat de Mataró. El primer data del 4 d’abril de 1937, que només produí ferits. Seguiren els del 21 i 27 de juliol de 1937, amb 3 morts i 6 ferits, i 2 morts i 18 ferits, respectivament. El 31 de març de 1938, els italians provocaren 7 morts i 19 ferits, l’anteriorment explicat del 3 de desembre, 10 ferits, i el 15 de desembre, 4 morts i 9 ferits. El 1939 es té constància d’un de gros, el 25 de gener, amb ferits, i moltes més alarmes de bombardeig i metrallaments durant els darrers dies. El 28 de gener n’hi hagué un per part de l’aviació republicana, amb 2 morts i un altre parell de ferits.

A la llista de víctimes cal afegir-hi el cost de les destrosses materials: 12 cases totalment destruïdes, 8 de parcial i 65 d’afectades. Els coetanis calcularen en 22.350 pessetes el valor de les tasques de desenrunament del raid del 31 de març de 1938. Del bombardeig del 3 de desembre podien ser-ne 100.000 pessetes. En aquest darrer, els bombers voluntaris de Mataró actuaren des de tres quarts de dotze de la nit fins a les set del matí del 4 de desembre. Només els danys ocasionats a la fàbrica de can Gassol pel bombardeig del 15 de desembre del 1938 podien arribar al milió. Dels darrers temps, el gener de 1939, per mor del desgavell del moment no hi ha documentació per saber-ne ni el cost ni els efectes.

Quan esclatà el cop d’estat que inicià la guerra l’any 1936, els rebels no disposaven de força aèria. Ben aviat, quan el pronunciament s’anà convertint en guerra regular, els dictadors nazifeixistes d’Europa veieren l’oportunitat d’aprofitar-se’n fent valer els seus interessos geoestratègics i polítics, d’aquesta manera intervingueren en la nostra guerra des de bon començament subministrant als franquistes material bèl·ic, combustible, ajuda tècnica i assessors primer, i després unitats militars organitzades.

Pel que fa a l’arma d’aviació, el 1936 feia tan sols vint anys que s’havia iniciat el seu ús militar, era molt nova encara i durant la Gran Guerra de 1914 a 1918 no se n’havia experimentat tot el seu potencial bèl·lic. Va ser durant entreguerres que es teoritzà en aquest camp, el general italià Giulio Dohuet, un precursor de l’aviació militar, escriví el seu llibre Il dominio dell’aria (1921) en què proposava l’ús de l’aviació per afeblir la moral de resistència de la població civil. Aquesta teoria fou entusiàsticament adoptada pels règims nazifeixistes durant el període de crisi i rearmament dels anys trenta. El primer lloc on s’escaigué aquesta possibilitat d’utilització fou en la guerra dels tres anys. D’aquesta manera es bombardejà la població civil per primera vegada com un objectiu de guerra. Aquests bombardeigs de 1937 i 1938 no tingueren la magnitud dels de la Segona Guerra Mundial, ni els aparells d’aquests anys eren tan potents com els de 1943 i 1944, per exemple, però la migradesa dels efectes no guarda relació amb l’impacte moral i quotidià sobre la nostra rereguarda.

Davant la nova modalitat de guerra aèria, es feu el que es pogué, s’hagué d’improvisar molt, però el que es feu va ser encertat perquè durant la guerra mundial va ser copiat pels contendents. Les mesures de defensa anaven des d’aviar avions de caça per derribar els bombarders, fins a l’artilleria antiaèria, la DECA (defensa contra aeronaus), com la guaita i seguiment d’avions amb aparells rudimentaris de localització acústica, i com la defensa passiva, és a dir, la construcció de refugis subterranis. A la nostra ciutat se’n construïren alguns, i a finals de 1938 es planificà un programa que abastava tot el subsòl de la ciutat però que mai s’arribà a realitzar.

Aquestes mesures en general tingueren un èxit relatiu, durant el primer any d’ofensiva aèria hom reeixí en rebutjar els atacs, però després, la gran desproporció de mitjans es girà a favor dels agressors, que terroritzaren la població civil. Mataró pràcticament estava indefensa davant els atacs terroristes des de l’aire: pocs refugis, trinxeres i rases al descobert, i una bateria atiaèria de tres o quatre canons suecs Oerlikon de 20 mm.

Ara fa setanta anys els nostres avis i pares van tenir el desgraciat privilegi de ser les primeres víctimes d’una nova forma de guerra. Aquesta manera no era tant un experiment com una tàctica, i àdhuc una estratègia que s’estava implantant, ja que els agressors sabien el que volien.

En recordar-ho i rememorar-ho dignifiquem la memòria de les víctimes, i de nosaltres mateixos, i serveix per entendre l’abast de la tragèdia.

FONTS

Arxiu Municipal de Mataró, AMM. Diari Llibertat, 1937-1938.

BIBLIOGRAFIA

ARIAS RAMOS, R.

• Legión Cóndor. Su historia 60 años después. Almena Editores, Madrid, 2000.
• La Legión Cóndor. Imágenes inéditas para su historia. Agualarga editores S.L. Madrid, 2002.
• La Legión Cóndor en la guerra civil. El apoyo militar a Franco. La esfera de los libros S.L. Madrid, 2005.

BEUMELBURG, Werner,

• Kampf um Spanien. Die Geschichte der Legion Condor. Gerhard Stalling Verlag. Oldenburg i. O./Berlin, 1939.

ELSTOB, Peter,

• La legión Cóndor. España 1936-39. Historia del siglo de la violencia. Armas libro nº 12. Editorial San Martín. Madrid 1980.

GARRIGA, Ramón,

• La Legión Cóndor. Plaza y Janés. Barcelona 1978.

HERRERA ALONSO, Emilio,

• Entre el añil y el cobalto. Los hidroaviones en la guerra de España. Instituto de historia y Cultura Aeronáutica. Madrid 1987, 2º edició.

INFIESTA PÉREZ, J. L.

• Bombardeos del litoral mediterráneo durante la guerra civil, vol. I, II. Quirón Ediciones. Valladolid, 1998.

XAUBET i VILANOVA, Josep.

• “Els bombardeigs a Mataró durant la guerra civil (1936-1939)” CIVITAS FRACTA III. Miscel·lània d’història i de cultura. Grup d’Historiadors Jaume Compte. Mataró, tardor de 1991.
• Sociologia de la guerra revolucionària a Mataró (1936-1939), Editorial Marré, Barcelona 2006.