Fitxa núm. 2

Prehistòria

Autor de la fitxa: Imma Bassols i Fernández

Claus: Dolmen “Roca d’En Toni”.

Datació: Neolític mig – Edat del Bronze (3.500 – 1.100 a.C.).

Localització: Plana de Can Boquet (Sant Genís de Vilassar).

Il·lustració: Fotografia d’Imma Bassols i Fernàndez.

Descripció: Dins la terminologia dels megàlits aquest monument funerari es considera una cambra simple. Aquesta es composa habitualment de 4 lloses dretes que suporten una gran llosa pesant cobertora. L’accés es realitzava per una llosa lateral que normalment era més lleugera per a moure-la amb facilitat, o bé, més baixa, a fi de formar una finestreta per on s’introduïen les inhumacions. Aquests dòlmens, com la gran majoria, estaven coberts d’un túmul de terra i pedres. En el cas de la “Roca d’En Toni” només es conserven tres lloses dretes que encara suporten la llosa cobertora. i no han quedat restes ni de la porta d’accés ni del túmul que deuria envoltar el monument. Un cop en desús com a elements funeraris, els dòlmens es reutilitzaren com cabanes d’aixopluc per a pastors, pagesos i carbonaires.

Comentari: La datació inicial atribuïda, Neolític mig-Edat del Bronze, és molt genèrica, però a manca d’una excavació de l’àrea, no diguem del mateix dolmen ja força malmès, cal ser prudents. Malgrat tot, en general el dolmen de cambra simple es considera una construcció originària de la “Cultura Pirenaica” que es genera vers el Calcolític Final-Bronze Inicial (2.100-1.500). A l’oest dels rius Llobregat i Cardener es dóna una gran concentració d’aquestes cambres simples, aquestes construccions s’anirien estenen des l’interior fins a la costa per dues vies bàsiques : una seria la ruta Gombreny-Ripoll-Vall de Camprodon-Alt Empordà, i l’altra la ruta del Berguedà-Plana de Vic-Moià-Vallès Oriental-Maresme.

També cal destacar que al paratge de Can Boquet es dóna una concentració de vestigis en un radi d’acció força curt. Per una banda, el jaciment més antic datat a la zona són els “Rocs d’En Sardinyà”, un assentament a l’aire lliure del Neolític Inicial Cardial. Per altra banda, la resta de rocams són d’una cronologia posterior, i són usats com a llocs d’enterrament per inhumació, com són : la “Cova d’en Pau”, la “Cova de la Granota”, la “Cova d’en Joan”, i també possiblement uns abrics referenciats pel Grup del Museu de Vilassar de Dalt als “Quaderns de Prehistòria i Arqueologia del Maresme” (N=BA 8-9, 1979, p. 279). La cronologia genèrica atribuïda d’aquests sepulcres que aprofiten la mateixa naturalesa és de Calcolític-Bronze Incial. Possiblement foren contemporanis a la “Roca d’En Toni”. Aquest fenomen paral lel d’enterrament en dolmen i enterrament en cova o rocam no és nou a Catalunya. Aquesta doble tradició paral·lela ha estat origen de diverses teories, de les que destaquen les següents : En primer lloc hi ha qui creu que es tracta de dues fases diferents d’inhumació, essent la deposició original en els abrics, i la deposició secundària en els dòlmens, seguint un elaborat ritual. En segon lloc, també es pensa que representarien una diferenciació social, en els dòlmens s’enterren els personatges principals i als rocams i coves la resta de la comunitat. Fins ara les dues teories exposades es basen en un mateix grup que empra dues formes diferents de ritual funerari. En tercer lloc hi ha una teoria que pressuposa l’existència de dues comunitats diferenciades en la forma de viure i en la forma d’enterrar, però que comparteixen un mateix territori. Aquesta teoria es fonamenta amb la realitat que al sud del Llobregat només es troben coves supulcrals, havent una absència total de dòlmens. Només es troben dòlmens a la Catalunya Vella a cotes elevades, entre els 200 i els 1000 mts s.n.m. Es creu que els constructors de dòlmens eren societats ramaderes, mentre que els enterrats en rocams i coves eren agricultors, ja que al sud predominen les planes agrícoles, i en àrees intermitges com l’Empordà, el Vallès i el Maresme, deuria existir una convivència d’ambdues comunitats.

Bibliografia:

•  AA.VV. : L’arqueologia a l’escola. Aproximació a l’època prehistòrica: Serralada litoral (Maresme i Vallès Oriental). SAMM. Opuscle n.2. Mataró,1980.
• CURA, M.- CASTELL, J.: Evolution et typologie des mégalithes de Catalogne. Congrès de Vannes. 1977.
• LLEONART, R. : El Maresme durant l’eneolític. Miscel·lànies arqueològiques de Mataró i El Maresme. SAMM, I. 1976.
• MUSEU DE VILASSAR DE DALT : Noves troballes a l’estació eneolítica de Can Boquet (Vilassar de Dalt). QPAM, 4. 1978.
• MUSEU DE VILASSAR DE DALT : Noves troballes als abrics de Can Boquet (Vilassar de Dalt). QPAM, 8-9. 1979.
• RIBAS, M. : Els orígens de Mataró. CEL, 2 ed. 1988.
• TARRUS, J. ET AL. : El fenómeno megalítico en el Pirineo Oriental de Cataluña BAR, International Series, 193. Oxford. 1984.