Ahir divendres 27 es va celebrar la sessió de cinema-col·loqui amb motiu del 40è aniversari de la mort de Francisco Franco. Es va projectar la pel·lícula d’Antoni Martí Hic digitur dei (1978). Durant l’acte van intervenir Encarnació Soler, presidenta de Cinema Rescat, la historiadora Margarida Colomer i Antoni Martí, director del film. Hic digitur Dei, és una pel·lícula transgressora sorgida de la moguda underground de l’època. L’acte va ser organitzat pel Grup d’Història del Casal.

Hic digitur Dei

Hic Digitus Dei (el dit de Déu) és el que va dir el bisbe de Lleida quan Franco va entrar sota pali a la Seu Vella i va servir de títol a la pel·lícula d’Antoni Martí estrenada el 1978. Com diu el director de la pel·lícula « neix de tres premisses, la primera és tot el que vam veure, viure i sentir en aquells dies de novembre del 75, premsa, ràdio i televisió van ser les fonts d’inspiració per fer aquesta crònica subcultural. La segona era que en aquella època les radionovel·les ens tenien el cor robat (…) i la tercera premissa és que tot plegat ho vam descriure com un conte de fades amb un punt d’esperpent surrealista i de musical cutre»

Sinopsi

Que la Llumeta i el noi de la pel·lícula s’estimen és evident des del principi. Que qui mor no és més que una de tantes cares del poder -ni que sigui la més terrible- s’evidencia al final. Que tot plegat és una capicuesca caixa de trons, lligada per no tant absurdes relacions ni tant sols eròtiques, per la impossible recerca d’un destí universal, és fa molt clar desprès que els llums han tornat a ser encesos.

Hic Digitur Dei és la crònica subcultural – en clau d’humor- de la mort que complagué el món un novembre de 1975.