Tertúlia d’Història núm. 227 (Mataró Ràdio: 10/01/2013)
Convidats: Joaquim Graupera
Presenten: Sandra Cabrespina.
Documentació: Joaquim Graupera
Tècnic: Carles Capella.
Descripció: parlem amb Quim Graupera dels Desplà-Gralla, promotors d’art a l’època medieval al Maresme.
Escolta-ho en MP3
Durada de la gravació: 52,50 minuts Descarrega’l: 24,01 Mb.
Tertúlia d’Història núm. 248 (Mataró Ràdio: 12/09/2013)
Convidats: Albert Pont
Presenten: Sandra Cabrespina, Jaume Vellvehí i Núria Gómez
Documentació: Sandra Cabrespina
Tècnic: Carles Capella.
Descripció: Albert Pont, és vicepresident i cap del Departament de Dret Internacional del Cercle Català de Negocis. El seu assaig, Delenda Est Hispania,resol dubtes i elabora un full de ruta respecte la constitució de l’Estat català..
Escolta-ho en MP3
Durada de la gravació: 52,50 minuts Descarrega’l: 13,8 Mb.
Llibres
Albert Pont:
Avui 12 de setembre, ara fa 800 anys, Pere II, el Catòlic, rei d’Aragó i comte de Barcelona, fou derrotat amb les seves tropes a la batalla de Murèth, a Occitània, trobant la mort davant les muralles defensades pel capitost francès Simó de Montfort en el context de la croada albigesa. Aquest fet marcaria la història de forma decissiva, posant fi a les aspiracions dels reis de la Corona d’Aragó sobre alguns dels seus dominis ultrapirinecs. S’esvaia d’aquesta manera el somni d’una unitat catalano-occitana.
Més informació al blog Muralles d’Ilturo
Clariana i Roig, Joan Francesc: De l’expansió ultrapirinenca a la pérdua de la térra deis cátars. a Felibrejada núm. 42, juliol 1998. Grup d’Història del Casal. Mataró.
Tertúlia d’Història núm. 245 (Mataró Ràdio (27/06/2013)
Convidat: Daniel Ribas
Presenten: Jaume Vellvehí i Núria Gómez
Documentació: Daniel Ribas i Jaume Vellvehí
Tècnic: Carles Capella.
Descripció: La Guerra de Cuba és potser una de les guerres que més vegades hem sentit anomenar. És una guerra que fa pensar inevitablement en un so: el d’una havanera; una imatge: la d’un avi; i una expressió “el gran desastre”. El cert és que va ser la fi d’una època i l’inici d’una altra molt diferent. Totes aquestes evocacions tenen sentit, perquè tenen molt de realitat. Sense anar més lluny en el programa tenim algú que va tenir-hi, si no a un avi, si a un besavi. És una guerra que no ens és aliena, forma part de la nostra història i per això parlem de la Guerra de Cuba amb l’historiador Daniel Ribas.
Escolta-ho en MP3
Durada de la gravació: 50,02 minuts Descarrega’l: 22,9 Mb.
La nau petita de Can Marfà acollirà la donació del fons de la Fundació Jaume Vilaseca. Foto: FJV
El Ple de setembre va aprovar el conveni que regirà la col·laboració entre l’Ajuntament i la Fundació Jaume Vilaseca en el qual s’estableix el procés de donació a la ciutat de Mataró de la col·lecció de màquines i altres estris i documents pertanyent a l’entitat relacionada amb la indústria tèxtil i el compromís de l’Ajuntament a desenvolupar un nou eix temàtic del Museu de Mataró monogràficament dedicat a la indústria tèxtil i del gènere de punt a Mataró que s’ubicarà a la nau petita de Can Marfà.
El conveni el signaran properament l’alcalde, Joan Mora, i el president de la Fundació Jaume Vilaseca, Pere Vilaseca.
El document manifesta la voluntat de la Fundació Jaume Vilaseca de fer efectiva la donació del seu fons (béns, objectes, maquinària, peces tèxtils, llibres, obres d’art i conjunt de documents) a títol gratuït i que en una primera fase la cedirà en ús a l’Ajuntament de Mataró, que la incorporarà als fons museístics de la ciutat per, de comú acord, inventariar-la, valorar-la i fer-la accessible a investigadors i a la ciutadania en general. La donació porta el nom de Col·lecció Fundació Jaume Vilaseca.
L’Ajuntament, per la seva banda, es compromet a proporcionar l’equipament museístic que serà la nau petita de Can Marfà. En aquest edifici hi desenvoluparà una secció del Museu de Mataró monogràficament dedicat a la indústria tèxtil i del gènere de punt amb l’enunciat de “Mataró, capital nacional del gènere de punt”.
La Comissió de Seguiment creada el setembre del 2012 serà l’encarregada de liderar el procés i vetllar pel compliment del conveni així com d’analitzar i estudiar les funcions, desenvolupament, característiques i funcionament de l’equipament, disposant dels assessoraments tècnics que cregui necessaris.
L’Ajuntament i la Fundació Jaume Vilaseca establiran de comú acord, abans d’acabar l’any 2013, una proposta de calendari d’execució, presentació i previsió d’obertura pública del projecte i alguna exposició de prefiguració inicial. També de comú acord i de cara a l’obertura de l’equipament, es determinaran les fórmules futures de col·laboració i participació de l’entitat en el projecte una vegada s’hagi formalitzat la donació segons el que s’estableix en la legislació vigent.
Fitxa núm. 2
Prehistòria
Autor de la fitxa: Imma Bassols i Fernández
Claus: Dolmen “Roca d’En Toni”.
Datació: Neolític mig – Edat del Bronze (3.500 – 1.100 a.C.).
Localització: Plana de Can Boquet (Sant Genís de Vilassar).
Il·lustració: Fotografia d’Imma Bassols i Fernàndez.
Descripció: Dins la terminologia dels megàlits aquest monument funerari es considera una cambra simple. Aquesta es composa habitualment de 4 lloses dretes que suporten una gran llosa pesant cobertora. L’accés es realitzava per una llosa lateral que normalment era més lleugera per a moure-la amb facilitat, o bé, més baixa, a fi de formar una finestreta per on s’introduïen les inhumacions. Aquests dòlmens, com la gran majoria, estaven coberts d’un túmul de terra i pedres. En el cas de la “Roca d’En Toni” només es conserven tres lloses dretes que encara suporten la llosa cobertora. i no han quedat restes ni de la porta d’accés ni del túmul que deuria envoltar el monument. Un cop en desús com a elements funeraris, els dòlmens es reutilitzaren com cabanes d’aixopluc per a pastors, pagesos i carbonaires.
Comentari: La datació inicial atribuïda, Neolític mig-Edat del Bronze, és molt genèrica, però a manca d’una excavació de l’àrea, no diguem del mateix dolmen ja força malmès, cal ser prudents. Malgrat tot, en general el dolmen de cambra simple es considera una construcció originària de la “Cultura Pirenaica” que es genera vers el Calcolític Final-Bronze Inicial (2.100-1.500). A l’oest dels rius Llobregat i Cardener es dóna una gran concentració d’aquestes cambres simples, aquestes construccions s’anirien estenen des l’interior fins a la costa per dues vies bàsiques : una seria la ruta Gombreny-Ripoll-Vall de Camprodon-Alt Empordà, i l’altra la ruta del Berguedà-Plana de Vic-Moià-Vallès Oriental-Maresme.
També cal destacar que al paratge de Can Boquet es dóna una concentració de vestigis en un radi d’acció força curt. Per una banda, el jaciment més antic datat a la zona són els “Rocs d’En Sardinyà”, un assentament a l’aire lliure del Neolític Inicial Cardial. Per altra banda, la resta de rocams són d’una cronologia posterior, i són usats com a llocs d’enterrament per inhumació, com són : la “Cova d’en Pau”, la “Cova de la Granota”, la “Cova d’en Joan”, i també possiblement uns abrics referenciats pel Grup del Museu de Vilassar de Dalt als “Quaderns de Prehistòria i Arqueologia del Maresme” (N=BA 8-9, 1979, p. 279). La cronologia genèrica atribuïda d’aquests sepulcres que aprofiten la mateixa naturalesa és de Calcolític-Bronze Incial. Possiblement foren contemporanis a la “Roca d’En Toni”. Aquest fenomen paral lel d’enterrament en dolmen i enterrament en cova o rocam no és nou a Catalunya. Aquesta doble tradició paral·lela ha estat origen de diverses teories, de les que destaquen les següents : En primer lloc hi ha qui creu que es tracta de dues fases diferents d’inhumació, essent la deposició original en els abrics, i la deposició secundària en els dòlmens, seguint un elaborat ritual. En segon lloc, també es pensa que representarien una diferenciació social, en els dòlmens s’enterren els personatges principals i als rocams i coves la resta de la comunitat. Fins ara les dues teories exposades es basen en un mateix grup que empra dues formes diferents de ritual funerari. En tercer lloc hi ha una teoria que pressuposa l’existència de dues comunitats diferenciades en la forma de viure i en la forma d’enterrar, però que comparteixen un mateix territori. Aquesta teoria es fonamenta amb la realitat que al sud del Llobregat només es troben coves supulcrals, havent una absència total de dòlmens. Només es troben dòlmens a la Catalunya Vella a cotes elevades, entre els 200 i els 1000 mts s.n.m. Es creu que els constructors de dòlmens eren societats ramaderes, mentre que els enterrats en rocams i coves eren agricultors, ja que al sud predominen les planes agrícoles, i en àrees intermitges com l’Empordà, el Vallès i el Maresme, deuria existir una convivència d’ambdues comunitats.
Bibliografia:
Per Joaquim Graupera i Graupera
Article publicat a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal, núm. 83, juliol – agost – setembre 2007. Grup d’Història del Casal, Mataró 2007, p.2-8. Acompanyat de material gràfic i quadres omesos en aquesta edició.
La població medieval de Vilassar comprenia els actuals termes municipals de Vilassar de Dalt, Vilassar de Mar i Cabrils.
El nucli principal de la població és l’actual municipi de Vilassar de Dalt, o Vilassar, que apareix documentat per primer cop l’any 978 amb el nom de Villazari, evidenciant com en altres casos del Maresme, un origen en una vil·la tardoromana. La vila va anar creixent a partir de diferents masies disperses que s’agrupaven a l’entorn del castell i de la sagrera parroquial. El privilegi de celebrar mercat de Vilassar, va ser atorgat per Jaume II, l’any 1313, instituint que s’havia de celebrar cada dissabte a redós del castell. A l’igual que el de Mataró, s’utilitzaven les mateixes unitats de pesos i mesures que el mercat de la ciutat de Granollers (documentat aquest des del 1041). Per altra part, la ubicació dins de la població va crear un espai urbanístic concret que acolliria aquestes activitats comercials, sovint en una plaça central del poble, que en el cas de Vilassar es troba entre el castell i l’església i que s’anomena el mercadal. Al voltant d’aquest nucli, hi ha les cases més antigues del poble, algunes de les quals encara mantenen finestrals gòtics com ara, els conservats a Can Fradera, a la mateixa plaça del mercadal i que en època medieval assumia les funcions d’hostal. També ha conservat finestrals baix medievals aprofitats en la nova construcció, la masia de Ca l’Isern, situada al costat de l’actual rectoria i documentada des del s.XIV i finalment a Can Bonhivern (ara Can Mogues) amb diferents finestrals dels quals solament un n’és original. A les afores del poble cal tenir present Can Mayans, una masia fortificada, documentada al s.XIV com a Mas Ses Eroles, amb una torre de defensa de quatre plantes cobertes amb volta i amb un finestral gòtic conservat.
Durant el segle XVI, el terme va patir transformacions degut a l’arribada de jornalers o menestrals, molts d’ells occitans, dedicats a diversos oficis i que es van anar instal·lant a l’espai que hi havia entre els masos amb petits habitatges que van fer del terme un nou centre urbà. Amb totes aquestes transformacions es van anar configurant els primers carrers ben estructurats, tant és així que a finals del segle ja hi havia el carrer Major, el carrer Nou i el carrer del Castell, entre d’altres. A l’igual que a la jurisdicció del castell de Mataró, l’any 1419, els habitants de Vilassar van poder redimir-se del control senyorial, però després de la Guerra Remença, l’any 1475, el terme del castell va ser controlat juntament amb els de Burriac per Pere Joan Ferrer, com a premi per la seva fidelitat a la corona del qual es van deslliurar definitivament i van esdevenir Carrer de Barcelona l’any 1480.
El castell de Vilassar apareix citat originalment, en la documentació dels s.XI i XII, com una torre de defensa. Sembla que els Sant Vicenç, els primers propietaris del castell, l’utilitzaren com a refugi de caça, ja que la residència principal estava situada al castell de Burriac, actualment pertanyent a Cabrera de Mar. A principis del s. XIV abandonaren el castell roquer de Burriac i van convertir com residència habitual el castell de Vilassar. Amb la mort l’any 1348 del darrer membre de la nissaga, Berenguer de Sant Vicenç, es va posar a la venda el seu patrimoni, l’any 1352, per tal de pagar els deutes que tenia contrets. Aquestes possessions van ser comprades per Pere Descosch, membre d’una poderosa família de ciutadans honrats de Barcelona. A partir d’aquests moments, el recinte inicial del castell serà engrandit amb una sèrie de reformes amb finalitat de convertir-se en la segona residència d’aquesta família, ja que el palau principal es trobava situat al carrer Ample de Barcelona. Les primeres reformes efectuades, entre els anys 1374 i 1377, van consistir en el reforçament de les defenses del castell i en la construcció d’un recinte jussà emmurallat i una barbacana. La segona etapa constructiva, situada entre els anys 1406 i 1409, va consistir en la reforma de la part oest de l’edifici per tal de convertir-lo en un castell-palau. Es va construir una sala a la planta baixa sustentada per dos arcs de diafragma, una cuina en el primer pis, dues habitacions en el segons i una torre en el tercer pis, a banda de les reformes de la façana. Durant aquesta etapa hi van haver molts conflictes amb als vilatans de Vilassar per l’obligació que els hi volia imposar de col·laborar en les obres. El castell, força ben conservat actualment en la seva aparença original, té una planta quadrada amb una torre de planta circular al mig d’un pati central. Les diferents façanes es troben decorades amb un ampli repertori de finestres gòtiques més o menys decorades amb relleus esculpits.
L’edifici parroquial de Sant Genís apareix documentat per primer l’any 1118, en una donació d’un alou feta per Arnau Ramon de Subirats i Gerberga a la Canonja de la Santa Creu de Barcelona. Sabem que el primitiu edifici romànic tenia tres altars, el major dedicat a Sant Genís i els laterals dedicats a Sant Nicolau i Santa Maria. Durant la visita pastoral de l’any 1508, el visitador va trobar l’edifici parroquial de fàbrica molt antiga i de poca cabuda pels habitants de Vilassar i va donar permís per engrandir-la. Les obres van començar l’any 1511 amb la direcció dels mestres de cases Bartomeu Rossi de Girona i el francès Pere Cap Vern i va ser consagrada el 21 d’agost del 1519 en estil gòtic. L’edifici va ser enderrocat durant la passada guerra civil i solament es va poder salvar la portalada, reaprofitada com a porta lateral en l’església actual a més d’alguns capitells i claus de volta que es guarden al pati de la rectoria annexa.
Fora del nucli urbà, en una zona de la serralada costanera coneguda com les planes de Can Boquet, es conserva l’ermita de Sant Salvador, annexa a la masia de Can Boquet. La documentació més antiga que cita la capella es troba datada l’any 1055. A partir del s.XIV i XV, hi ha constància de l’establiment d’una comunitat de donats i d’algunes donacions testamentàries pel manteniment de la capella. A finals del s.XVI, es realitzaren algunes reformes en la coberta de l’edifici i es substitueix la coberta de fusta primitiva per una volta de canó i s’obrí un nou portal gòtic a la banda de ponent, tapiant-se l’antic de migdia. L’any 1920 es van portar a terme una altra sèrie de reformes i es va construir la part alta de la façana.
Per la Guerra Civil, la capella va ser profanada i el retaule va ser destruït. Desprès d’aquest fet, la capella va passar a ser la pellissa de la masia de Can Boquet. El 1982, el Consell Parroquial de Vilassar de Dalt va restaurar la capella al culte però ha estat novament abandonada des de principis dels anys 90. La capella de Sant Salvador és una interessant capella preromànica de nau rectangular i absis poligonal, lleugerament desviat, la volta del qual esta construïda amb la tècnica de l’encanyissat i presenta les marques de l’encofrat de tipus trenat, amb 43 amforetes incorporades que fan que el pes del material sigui menor i esdevingui un element poc freqüent d’aquest tipus d’arquitectura.
La capella de Sant Sebastià es troba situada a dalt d’un puig que separa els actuals termes municipals de Cabrils i Vilassar de Dalt davant del cementiri municipal. Les primeres notícies de la capella daten de l’any 1570 quan es registren diferents pagaments per les obres de la capella i a partir del desembre del mateix any, apareix documentat en diferents pagaments el mestre de cases Joan Garriga com a responsable dels treballs de construcció. Les obres de la capella van durar de l’any 1571 fins el 1578. Durant l’any 1579 s’estava treballant en la confecció del retaule que va ser encarregada a Joan Torner, mestre entallador de Mataró. La capella de sant Sebastià és d’una sola nau i estava construïda amb voltes de creueria gòtiques, els arcs acabaven a les parets amb culs de llàntia. Tenia tres claus de volta decorades, la del presbiteri tenia la imatge de sant Sebastià, la del centre una gerra i la del cor amb el sagrat nom de Jesús. La porta es troba decorada amb una espècie de petxina en el timpà. La capella va ser profanada i destruïda en el fets de la guerra civil de l’any 1936 -1939. L’any 1960 es va produir la seva reconstrucció i va ser novament oberta al culte l’any 1961.
L’actual Vilassar de Mar o Sant Joan de Vilassar era a l’època medieval un petit barri mariner de Sant Genís de Vilassar (o simplement Vilassar). Aquest veïnat es va segregar l’any 1784, moment que el rei Carles III en va signar la resolució, concedint el favor als veïns que n’havien fet la petició un any abans. L’any 1785 la Reial Audiència de Catalunya va nomenar a Guerau Cassany com a comissionat per tal de que fixés els límits del nou terme municipal i en el mateix any es va formar el primer consistori amb Antoni Pou com a primer alcalde. Per donar resposta a un recurs dels habitants de Vilassar de Dalt sobre la correcció dels límits del terme es van refer les fites l’any 1786.
En ser un barri mariner de Vilassar, i haver-se anat constituint modernament, ha conservat pocs vestigis medievals. Un dels pocs edificis a destacar del terme és la Torre de defensa de Can Nadal, documentada des del segle XV i construïda per protegir la masia d’atacs corsaris que poguessin venir des del mar. És de planta rodona i presenta a l’alçada del segon pis una finestra gòtica d’arc conopial. Representa l’únic vestigi d’una colla de torres documentades que defensaven les viles del terme. Una altra torre, ara desapareguda, es trobava a prop de Can Brufau, masia que conserva, malgrat les reformes sofertes, una finestra gòtica en la façana.
El tercer dels actuals municipis que integraven el Vilassar medieval era el lloc de Cabrils. Aquest apareix documentalment el 1037 amb el nom de ribo caprilis o riera de Cabrils. Aquest veïnat de Cabrils dependria a nivell jurisdiccional del Castell de Vilassar i a nivell eclesiàstic, la capella de Cabrils dependria de la parròquia de Vilassar fins el 1779, l’existència de la qual consta des del 1322, malgrat que no s’ha conservat cap vestigi medieval. A nivell municipal no s’assolirà la independència de Vilassar fins l’any 1821.
El nucli urbà de Cabrils, s’estén dins una vall oberta en la serralada litoral, al sector de llevant de la serra de Sant Mateu. Aquesta vall esta regada per la riera de Cabrils que desemboca directament al mar.
Alguns dels pocs vestigis medievals interessants conservats en el nucli urbà es troben a la façana d’algunes masies. A Ca l’Abellà es conserva un portal rodó i una sèrie de finestres gòtiques del s. XV. També a la masia de Can Tolrà (abans can Casals) situada a la banda esquerra de la riera, es conserven una sèrie de finestres gòtiques, una d’elles coronella de dues obertures separades per l’acostumada columneta prima de pedra de Girona. Un altre element medieval interessant a destacar és la creu de terme gòtica que es troba exposada en el museu local.
En el sector meridional del municipi, proper a Vilassar de Mar, es situa el veïnat del sant Crist que conserva la major part del patrimoni medieval del terme. El veïnat esta format per varies masies, com la de Ca n’Amat, Can Vives i Can Carbonell, i en el centre del mateix hi ha edificada la capella preromànica de Sant Cristòfol. El primer esment que trobem del temple es de l’any 1037 quan apareix en les afrontacions, d’un terreny posat en venda. En el 1395 s’esmenta que a la capella hi havia un donat, anomenat Pelegrí Catà, que va fer testament. En el s. XX es creia que la seva construcció de la capella es podia datar en el s. XVIII, degut al seu aspecte abarrocat, però un estudi de Marià Ribas de l’any 1932, va donar a conèixer per primera vegada la història i descripció de l’edifici que va ser catalogat com a temple mossàrab. Aquest escrit, va portar a un estat d’opinió favorable a creure del màxim interès retornar-la al seu primitiu estat. Per aquest motiu es va crear, l’any 1949, una Junta de Restauració. Les obres es van efectuar l’any 1953 i van consistir en treure tot el que pertanyia a èpoques posteriors. L’església és molt interessant ja que representa un dels pocs edificis preromànics del segles IX i X de la comarca íntegrament i en bon estat de conservació. La nau és rectangular i s’encaixa amb un absis de planta quadrada unit per un arc triomfal en forma ultrapassada o de ferradura. A la volta es conserven les empremtes de l’encanyissat de la cintra. La porta primitiva d’ingrés estava situada al costat lateral dret i aparegué amagada pels arrebossats posteriors. La porta es tancava amb una gruixuda tranca de fusta corredissa que s’amagava dins la paret. Aquesta característica es pot relacionar amb el descobriment d’un hipogeu que comunicava la capella amb la masia de Can Vives construïda al seu costat. A la paret frontal de l’absis s’obria una de les finestres amb volta ultrapassada i que també havia estat aparedada. Conserva també l’empremta de l’encanyissat de les cintres. Una segona finestra estava situada a la paret lateral dreta de l’absis. En l’actual façana principal es conserva una finestra geminada, aguantada per una columneta romana.
De les masies esmentades que integren els veïnat, cal destacar pel seu patrimoni medieval la masia de Can Vehils, que presenta una torre quadrada amb la teulada piramidal. La façana del mas, molt reformada actualment, era d’estructura basilical segons consta en fotografies antigues realitzades abans de les remodelacions modernes. Una segona masia del veïnat, Can Amat, conserva també la seva torre que manté el seu esplendor medieval malgrat les reformes sofertes. A més, la masia conserva el seu portal adovellat i una sèrie de finestres gòtiques que daten la seva construcció cap a mitjans del s.XIV.
Bibliografia
El proper dijous 12 de setembre començarà una nova temporada del programa El Racó, la tertúlia del Grup d’Història del Casal a Mataró Ràdio (89.3 fm). Una nova temporada, la vuitena, que el programa seguirà essent en directe cada dijous de 21 a 22 h a la sintonia de Mataró Ràdio. Aquesta temporada, com l’anterior, el programa anirà a càrrec de Núria Gómez, Sandra Cabrespina i Jaume Vellvehí amb col·laboracions d’altres companys del Grup per a temàtiques específiques.
Per Antoni Llamas i Mantero
Article publicat a Felibrejada. Butlletí del Grup d’Història del Casal. Any XIII, núm. 79, juliol – agost – setembre, Grup d’Història del Casal, Mataró 2006, pàg. 18.
Il.lustració: El faraó Ramesses III oferint encens i libacions a Ptah mentre el Déu esta dret en el santuari. Medinet Habu (20 Dinastia).
Introducció
Ens hem de situar al 1166 abans de Crist . Encara Egipte era un país ric i poderós, però que ja iniciava la seva decadència sota el regnat del faraó Ramesses III de la XX dinastia. Aquest faraó va haver de fer front a dos intents d’invasions procedents de Líbia i a l’atac dels pobles del mar que venien del Mediterrani. A més a més, el pes de la burocràcia estatal i de l’increment continuat de recursos destinats a la construcció de les tombes de la Vall del Reis, va portar a una situació d’escassetat de bens de consum.
A causa de tot això, els pagaments dels salaris dels treballadors que es realitzaven per mitjà del “Deben”, que era una barra de coure, o bé en sacs de cereals que s’utilitzaven com a patró de referència tant per cobrar com per pagar, es va anar endarrerint cada vegada més. En aquest cas concret, els treballadors de les tombes es trobaven en el poblat de Deir el-Medina, al costat de les tombes reials, on vivien amb les seves famílies. El poblat tenia els habitatges, les capelles i les tombes dels mateixos treballadors. El poblat es va utilitzar des de la dinastia XVIII fins la XX, i es calcula que hi havia uns 70 habitatges i més de 120 treballadors. Les feines eren variades i especialitzades: paletes, picapedrers, talladors de relleus, pintors, fusters, escultors, etcètera.
Aquests treballadors eren els millors i els més especialitzats de tot Egipte, com no podia ser d’una altra manera, ja que treballaven per la morada d’eternitat del déu vivent, que era el faraó. Alguns d’ells tenien un tracte directe tan amb ell com amb el primer ministre i van arribar a gaudir d’un nivell de vida superior a la majoria de la població egípcia.
En aquest poblat s’han trobat nombrosos ostracons, en els quals es descriu els productes que els treballadors rebien del faraó com a pagament del seu treball. En ells se cita: pa, cervesa, dàtils, verdures, aigua potable, figues i, en ocasions especials, carn. A més de vestits, calçat, i les eines per a la seva feina. El salari d’un dia per un treballador era de 10 pans i una mesura de cervesa; el d’un artesà especialitzat podia arribar als 500 pans que podia bescanviar per altres productes; els capatassos i escribes rebien 72 sacs de cereals d’una capacitat de 76 litres cada un al mes i la resta de treballadors 52 sacs.
El desenvolupament de la vaga i la seva “conclusió”
La situació es va anar degradant fins al punt que les racions de menjar no arribaven i les arribaven eren de una qualitat molt inferior. En el Papir de la Vaga del regnat de Ramesses III, avui conservat a Torí, Itàlia i dels ostracons trobats al poblat de Deir el-Medina, en els museus del Caire i Berlín, entre d’altres, ens indica com van anar les coses. El papir va ser redactat per l’escriba Amennajet, pertanyent a l’equip de treballadors de la tomba del faraó, i en ells ens explica el que va succeir.
“Any 29, segon mes de la segona estació dia 10. Aquest dia el grup de treballadors va creuar els cinc murs de la necròpolis, cridant; Tenim gana! I es van seure amb l’esquena cap el temple de Tutmosis III, al límit dels camps conreats. (…) Hem arribat fins aquí per culpa de la gana i la set, per la manca de vestit, de peix, d’hortalisses. Escriviu al Faraó, el nostre bon senyor, i escriviu al Visir, el nostre superior, Feu-ho per a què puguem viure!”
Podem constatar en un primer moment com els treballadors van abandonar els seus llocs de treball, es van dirigir als temples i es van quedar asseguts. Sabem pel papir que se’ls va ver la promesa de donar tot allò que demandaven, però que també va ser insuficient. Aleshores van continuar amb les seves protestes i van ocupar el Ramesseum, el temple funerari de Ramesses II. Aquesta ocupació va tenir més èxit i els van abonar els deutes del mes anterior. Però el problema continuava i va ser la intervenció del cap de policia que vigilava el poblat el que va aconseguir el pagament del que es devia del mes en curs.
La calma va ser un mirall, quinze dies més tard els treballadors tornaven a sortir de la necròpolis, dient el següent:
“No ens anirem, diguin als seus superiors (…) que no em creuat els murs només per causa de la gana, sinó que hem de fer una greu acusació, perquè s’estan fent crims en aquest t lloc del Faraó”
Però com que el problema no es solucionava, es van produir fins a tres vagues seguides. En tots els casos cobraven i posteriorment es trobaven en el punt inicial i es retardaven els pagaments.
Un fet va fer canviar, si més no momentàniament, la incidència de la vaga. Aquest va ser el nomenament com a Visir de Ta, “Delegat de l’Equip en el Lloc de la Veritat” i “Escriba de la Tomba”. Per tant arribava a ser Primer Ministre d’Egipte un home sortit de Deir el-Medina. Aquest va aconseguir que es donessin als treballadors les racions complertes, però dues setmanes més tard es tornava una altra vegada al principi del problema, els obrers tornaven a sortir de la necròpolis cridant Tenim gana!. L’alcalde de Tebes va intervenir: “Mireu, us donaré cinquanta sacs de gra fins que el Faraó us proporcioni les seves racions…”
La situació política es va anar complicant amb un complot a palau. Sembla ser que Ta es veuria complicat en una conspiració de l’harem contra un envellit Ramesses III. A partir d’aquest moment la manca de pagament i l’arribada de subministraments als artesans va coincidir amb l’espoliació de les tombes reials. Un papir d’època posterior ens diu el següent:
“Any 16, dia 22 de tercer mes de la inundació. Interrogatori dels homes que es van trobar violant tombes de l’Occident de Tebes; acusació formulada per Pwer’o, batlle del l’Occident de Tebes i Cap de Policia adscrit a la gran i noble tomba de milions d’anys del faraó.”
Per tant no ens ha d’estranyar que aquells que les havien construït i sabien el seu emplaçament exacte fossin els primers en saquejar-les, ja que sabem que les vagues van continuar fins a la desaparició del poble dels artesans.
Bibliografia
El dissabte 26 d’octubre de 2013 es celebrarà al Museu de Nàutica del Masnou la VII Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme que en aquesta ocasió es dedica a La Guerra de successió i les seves conseqüències. El segle XVIII al Maresme. Enguany la trobada l’organitza l’Ajuntament de Masnou amb l’Institut Ramon Muntaner, la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i l’Arxiu Comarcal del Maresme. Com és habitual els associats a les entitats de recerca poden presentar comunicacions. Els interessats han de posar-se en contacte amb la seva entitat i fer la proposta abans del 16 de setembre.
El Grup d’Història del Casal forma part del conjunt d’entitats col·laboradores que cada any treballen per la continuïtat de la Trobada. Entre aquestes entitats també hi ha el Centre d’Estudis Vilassarencs, el Centre d’Estudis Argentonins, el Centre d’Estudis Sant Cebrià, el Grup de Recerca La Filferrada i el Museu Arxiu Vilassar de Dalt. Per a més información es pot contactar amb el Grup d’Història del Casal o bé amb el Museu de Nàutica del Masnou (museu.nautica@elmasnou.cat)
Consulteu el programa detallat adjunt
