Aquest trist mes d’agost ens ha deixat el gran referent de la historiografia mataronina, Joaquim Llovet i Verdura (Mataró 1921-2017). Des de 1965 quan guanyà el premi Iluro amb el títol Mataró, 1680-1719: El pas de vila a ciutat i Cap de Corregiment, la seva trajectòria de reconeixement pels seus treballs fou constant, fins a guanyar-lo en cinc ocasions més. Entre mig, nombrosos articles i col·laboracions que li acabaren de donar el prestigi i el reconeixement dels historiadors locals, i no en som pocs. Uns reconeixements que per la seva modèstia personal no volia reconèixer-se’n mereixedor. Com ara l’any 2004, quan una desena d’entitats vinculades a la història, el patrimoni i la cultura vam proposar a l’Ajuntament la concessió de la Medalla d’Or de la Ciutat. Si bé la proposta anà endavant no prosperà: Llovet, agraït però, no la va acceptar.
Més enllà dels treballs premiats, probablement l’obra més coneguda, per l’abast del seu caràcter de síntesi gegantina, és Mataró, dels orígens de la vila a la ciutat contemporània (2000), sense dubte l’obra de referència de la història general de la ciutat. Una obra que té els antecedents en els dos volums publicats entre 1959 i 1961 La Ciutat de Mataró que es considera la primera síntesi històrica de la ciutat.
Llovet era un autodidacta i, com deia el Dr. Joan Giménez dies enrere, «malgrat això en la seva maduresa el món universitari el reconegué com un dels historiadors modernistes catalans més rellevants de la segona meitat del segle XX».
